Ara que no distingeixo entre somni i vigília de vegades em sembla veure na Rata per casa. Fins i tot passa alguna estona al meu clatell. El que si sé és que dorm amb mi, això segur.
El Micah ha estat uns dies allà on l'hivern sembla estiu i ha tornat daurat. S'ha fet un pírcing a la llengua i està més maco que mai. Em vénen ganes de besar-lo però no puc perquè ara diu que es vol casar amb mi i jo això sí que no. Aviat finalment tindrà un mòbil i em diu que és per a que li escrigui missatges i jo no vull. Jo vull tenir-lo al sofà esborrant-me el cervell a base de petons al front.
Tots els semàfors de la ciutat s'han apagat i jo només hi passejo de nit, quan no poden atropellar-me els autobusos. Na Rata diu que no m'hi acompanya, fa que no amb el cap. Aleshores vaig fins la caseta del Micah i no m'atreveixo a picar el timbre i torno cap a casa caminant amb les mans a les butxaques i el cap cot. De tornada compro una pita de falafel ben picant i quan arribo a casa na Rata no apareix, deu ser darrere de la rentadora, com li agrada ara. Allà rossega la paret com si fes un túnel en una presó. Algu dia se'n sortirà i no dirà adéu, que jo ho sé. Alesores em truca ell i em convida a anar a casa seva a veure una pel·li i a fer-me petons al front al seu sofà i jo li dic que ni de conya, que deixi de dir bajanades.
6.11.08
dijous 6 de novembre de 2008
Tinc un títol que diu que tu i jo som dos i tu has desaparegut.
Estaria bé saber per què. No sé si és qüestió de covardia o de dolor, d'ofensa o de la insuportable lleugeresa de l'ésser, en pla Kundera.
De veritat vols que ho faci sense tu, això d'esgarrapar el teu nom i estripar el nostre paper?
Na Rata ja no hi és, no et mossegaria. El Micah ja no em parla, potser eres tu.
I jo segueixo sense saber qui sóc. De quina vorera sóc. De qui sóc, si sóc d'algú. Si sóc jo. De mi. no tinc color.
Estaria bé saber per què. No sé si és qüestió de covardia o de dolor, d'ofensa o de la insuportable lleugeresa de l'ésser, en pla Kundera.
De veritat vols que ho faci sense tu, això d'esgarrapar el teu nom i estripar el nostre paper?
Na Rata ja no hi és, no et mossegaria. El Micah ja no em parla, potser eres tu.
I jo segueixo sense saber qui sóc. De quina vorera sóc. De qui sóc, si sóc d'algú. Si sóc jo. De mi. no tinc color.
24.7.08
dijous 24 de juliol de 2008
La vida m'empeny a pensar en els altres. No pels altres sinó per mi. Pensar en els altres per oblidar-me de mi. Eclipsar-me amb els altres. Abans tot el dia estava pendent de na Rata. Que mengés i que estigués neta. Que no patís per res. Ara ella no hi és i jo toco la guitarra per ella. Toco fatal i de veritat que ho intento. Però alguna cosa em diu que ella està millor sense mi i en el fons val més que no torni.
El Micah segueix sense parlar-me però sé per la seva mirada que no està emprenyat. Anit va venir a casa, després que jo li digués a la mama que potser deixaré el curs de guitarra (i ella ja m'havia escridassat i després ja s'havia calmat), i va seure amb mi al sofà a mirar "Molt de soroll per no res", que m'encanta. El Kenneth Branagh m'encanta. I s'ha triat el millor paper; el d'incrèdul vençut. El Micah s'anava estirant a poc a poc al sofà, que l'anava xuclant avall, i acabà abraçat a mi i adormit. Just es va perdre l'interrogatori i la resolució final. Però el vaig despertar per a que veiés el moviment de càmera final, que és impressionant.
La cançó de la pel·li sempre calmava na Rata. Ara ja no hi és. Quan estic a casa i no hi ha ningú només penso en què torni o en comprar-me'n una altra. I si me'n compro una altra?
El Micah segueix sense parlar-me però sé per la seva mirada que no està emprenyat. Anit va venir a casa, després que jo li digués a la mama que potser deixaré el curs de guitarra (i ella ja m'havia escridassat i després ja s'havia calmat), i va seure amb mi al sofà a mirar "Molt de soroll per no res", que m'encanta. El Kenneth Branagh m'encanta. I s'ha triat el millor paper; el d'incrèdul vençut. El Micah s'anava estirant a poc a poc al sofà, que l'anava xuclant avall, i acabà abraçat a mi i adormit. Just es va perdre l'interrogatori i la resolució final. Però el vaig despertar per a que veiés el moviment de càmera final, que és impressionant.
La cançó de la pel·li sempre calmava na Rata. Ara ja no hi és. Quan estic a casa i no hi ha ningú només penso en què torni o en comprar-me'n una altra. I si me'n compro una altra?
23.7.08
dimecres 23 de juliol de 2008
No sé si pensar serveix de res. Serveix reflexionar? Serveix sempre? Jo crec que hi ha traumes de la vida que només la vida pot esborrar. Recrear-me en la fugida de na Rata, on em porta? A plorar, a pensar en el per què de la seva fugida, a voler buscar-la. La gent em telefona per quedar i jo dic que no, que estic reflexionant sobre un problema i que he de trobar la solució.
Potser si deixo de reflexionar i deixo que la vida m'ompli com l'aigua a una esponja, potser al final m'adono que no hi havia per tant. La vida em demostrarà amb fets allò que les paraules, una darrere l'altre, no poden ordenar. La vida és pura literatura. La vida és pura connotació i ha de ser llegida. Posar-li nom i prentendre explicar-la és un insult. La vida és l'hermenèutica més fàcil de totes. La vida es manifesta i només cal deixar que ens porti. És més llesta que nosaltres, molt més. Molt més intel·ligent que el nostre conscient.
En Micah, per exemple, ara no parla. Va dir que estudiaria medecina i està pedent de l'accés i està insuportable. Però jo sé com està per com respira, per com somriu i per com m'acaricia el cap. Jo no li parlo perquè ja sé el que hi ha. Jo el llegeixo. Llegeixo els seus fets, els interpreto i faig els possibles per creure que el vaig coneixent. Si ell parlés més potser el coneixeria més o potser el coneixeria menys. I diu que no em parlarà fins que no deixi de buscar na Rata i fins que no li digui que estudiaré lingüística; no ho diu, no, sinó que ho va dir, i va callar. Que és cabut! Collons!
Potser si deixo de reflexionar i deixo que la vida m'ompli com l'aigua a una esponja, potser al final m'adono que no hi havia per tant. La vida em demostrarà amb fets allò que les paraules, una darrere l'altre, no poden ordenar. La vida és pura literatura. La vida és pura connotació i ha de ser llegida. Posar-li nom i prentendre explicar-la és un insult. La vida és l'hermenèutica més fàcil de totes. La vida es manifesta i només cal deixar que ens porti. És més llesta que nosaltres, molt més. Molt més intel·ligent que el nostre conscient.
En Micah, per exemple, ara no parla. Va dir que estudiaria medecina i està pedent de l'accés i està insuportable. Però jo sé com està per com respira, per com somriu i per com m'acaricia el cap. Jo no li parlo perquè ja sé el que hi ha. Jo el llegeixo. Llegeixo els seus fets, els interpreto i faig els possibles per creure que el vaig coneixent. Si ell parlés més potser el coneixeria més o potser el coneixeria menys. I diu que no em parlarà fins que no deixi de buscar na Rata i fins que no li digui que estudiaré lingüística; no ho diu, no, sinó que ho va dir, i va callar. Que és cabut! Collons!
9.7.08
dimecres 9 de juliol de 2008
El món hauria d'estar encatifat per a que les persones com jo poguéssim passejar-nos-hi sense ferir-nos.
Na Rata s'ha escapat. El Micah ha fet cartells per si algú l'ha vista. Si us plau, aquí al blog hi ha la foto, així que si algú la veu, si us plau, que em deixi un comentari.
Com que és una rata he pensat que no anirà a passejar als parcs sinó per llocs més profunds. M'he comprat una guitarra i m'he apuntat a un curs intensiu i aniré a tocar al metro. Curiosament a la mare li ha semblat bé i m'ha pagat la guitarra i m'ha pagat la matrícula del curs. Somnio que un dia, mentre estigui tocant, apareixerà na Rata i em farà un aplaudiment.
Segueixo pensant que haurien d'encatifar el món. A l'Ateneu Barcelonès (que un dia m'hi vaig colar) l'escala noble està encatifada. Quan puges no n'ets conscient, però quan baixes sentir la catifa sota els peus a cada esglaó és com caminar sobre els núvols.
Si na Rata no torna no sé què faré. La soledat se'm menja. El Micah ajuda però no és el mateix. Jo vull tenir na Rata al clatell. Jo no sé anar pel món sense na Rata. Perquè jo no sóc ningú. Quina entitat tinc jo sense na Rata? Si no hi ha na Rata per escoltar-me el pensament, aleshores per a què collons he de pensar? Si no hi ha na Rata per tenir-ne cura i donar-li de menjar, a què collons he vingut al món?
Na Rata s'ha escapat. El Micah ha fet cartells per si algú l'ha vista. Si us plau, aquí al blog hi ha la foto, així que si algú la veu, si us plau, que em deixi un comentari.
Com que és una rata he pensat que no anirà a passejar als parcs sinó per llocs més profunds. M'he comprat una guitarra i m'he apuntat a un curs intensiu i aniré a tocar al metro. Curiosament a la mare li ha semblat bé i m'ha pagat la guitarra i m'ha pagat la matrícula del curs. Somnio que un dia, mentre estigui tocant, apareixerà na Rata i em farà un aplaudiment.
Segueixo pensant que haurien d'encatifar el món. A l'Ateneu Barcelonès (que un dia m'hi vaig colar) l'escala noble està encatifada. Quan puges no n'ets conscient, però quan baixes sentir la catifa sota els peus a cada esglaó és com caminar sobre els núvols.
Si na Rata no torna no sé què faré. La soledat se'm menja. El Micah ajuda però no és el mateix. Jo vull tenir na Rata al clatell. Jo no sé anar pel món sense na Rata. Perquè jo no sóc ningú. Quina entitat tinc jo sense na Rata? Si no hi ha na Rata per escoltar-me el pensament, aleshores per a què collons he de pensar? Si no hi ha na Rata per tenir-ne cura i donar-li de menjar, a què collons he vingut al món?
6.6.08
divendres 6 de juny de 2008
Ja sé que en aquest blog no entra ni déu. I per això, si em surt de l'entrecuix, puc escriure tot el que em roti. Puc escriure, per exemple, que el món és una merda i que la humanitat està podrida. Puc escriure que la incomunicació és el millor dels temes que la literatura ha pretès mai acariciar. Puc escriure que només ens entenem quan no ens coneixem de res, però que quan hi aprofundim les relacions es tornen verdes i podrides.
El semàfor va ser víctima d'un atemptat. Jo crec que el propi alcalde va venir a arrencar-lo de la terra en mig de la nit de tant fins els collons que estava de clàxons i de denúncies dels veïns. Des que van treure el semàfor i els cotxes van marxar, ha baixat la clientela i l'ama del bar m'ha dit que no cal que torni. Na Rata, que ja s'havia acostumat a moure's per la cuina i menjar de sobres, està més ensopida que mai. Ja no pot prendre l'aire al cistell de la bici perquè plou gairebé cada dia. I jo tapo al cistell amb un plàstic però a na Rata li molesta molt el soroll de la pluja contra el plàstic i acabo ficant-me-la a la caputxa, com en ple hivern.
Això del bar ja té igual, el Micah ja feia fies que no venia per allò de la incomunicació. Voldria que fos responsabilitat meva tota aquesta merda de no entendre's, així estaria en les meves mans arreglar-ho. Preferiria ser culpable i poder fer alguna cosa. El problema és que la incomunicació només pot ser culpa d'alguna força pudenta que jo no puc controlar, perquè ni callant sóc capaç de no incomunicar-me. I en Micah, si està an algun lloc i pot llegir-me, que m'ajudi a no incomunicar-me perquè si no comencem a deixar d'incomunicar-nos, jo plego i em cago en els nostres projectes. Si no m'entenc amb ell, jo ja, em venc a la soledat i me'n vaig a aviure a un penyasegat.
14.5.08
dimecres 14 de maig de 2008
No he vist el Micah des de dijous passat i la cosa em neguiteja. Una vegada a la vida que trobo un no-tergiversat i el trec de la meva vida a puntades de peu. Però jo crec que un dia apareixerà quan menys m'ho esperi.
Na Rata s'ha fet l'ama de la cuina i sembla en Ratatouille però el pla pelat, quin riure. I tampoc no cuina. L'ama del bar diu que mentre no la vegi la clientela que no passa res, que pot passejar-s'hi. Que prefereix veure-la passejar que pensar que la tinc allà ofegant-se de calor dins la caputxa. Si a na Rata li encanta la caputxa! Però vaja, que la cuina també li agrada molt. Només cal vigilar que no rossegui res que li pugui fer mal ni res que hagi de rossegar després un client.
Al semàfor ha tornat el primer que va anar a l'ajuntament a fer vaga de fam. Ha tornat mort de gana i m'ha demanat un entrepà de blanc-i-negre, "de pressa, de pressa", deia, "que em moro de gana", deia, pobret. I ara el segon, que és un taxista, ha pres el relleu i ha marxat cap a l'ajuntament. Els han dit que els poden tapar el semàfor amb un full negre i posar-los un policia, però han dit que no negocien, que tenen una reivindicació molt clara i molt fàcil, que és fer arreglar el semàfor, i que els resulta humiliant que els intentin comprar amb mitges solucions barates. Estan indignats. Jo, com que no se n'enteren, els poso el cafè descafeinat, perquè els veig molt alterats.
I no tenen temps de preguntar-me el sexe, el gènere ni el nom.
Na Rata s'ha fet l'ama de la cuina i sembla en Ratatouille però el pla pelat, quin riure. I tampoc no cuina. L'ama del bar diu que mentre no la vegi la clientela que no passa res, que pot passejar-s'hi. Que prefereix veure-la passejar que pensar que la tinc allà ofegant-se de calor dins la caputxa. Si a na Rata li encanta la caputxa! Però vaja, que la cuina també li agrada molt. Només cal vigilar que no rossegui res que li pugui fer mal ni res que hagi de rossegar després un client.
Al semàfor ha tornat el primer que va anar a l'ajuntament a fer vaga de fam. Ha tornat mort de gana i m'ha demanat un entrepà de blanc-i-negre, "de pressa, de pressa", deia, "que em moro de gana", deia, pobret. I ara el segon, que és un taxista, ha pres el relleu i ha marxat cap a l'ajuntament. Els han dit que els poden tapar el semàfor amb un full negre i posar-los un policia, però han dit que no negocien, que tenen una reivindicació molt clara i molt fàcil, que és fer arreglar el semàfor, i que els resulta humiliant que els intentin comprar amb mitges solucions barates. Estan indignats. Jo, com que no se n'enteren, els poso el cafè descafeinat, perquè els veig molt alterats.
I no tenen temps de preguntar-me el sexe, el gènere ni el nom.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
