Tinc un títol que diu que tu i jo som dos i tu has desaparegut.
Estaria bé saber per què. No sé si és qüestió de covardia o de dolor, d'ofensa o de la insuportable lleugeresa de l'ésser, en pla Kundera.
De veritat vols que ho faci sense tu, això d'esgarrapar el teu nom i estripar el nostre paper?
Na Rata ja no hi és, no et mossegaria. El Micah ja no em parla, potser eres tu.
I jo segueixo sense saber qui sóc. De quina vorera sóc. De qui sóc, si sóc d'algú. Si sóc jo. De mi. no tinc color.
24.7.08
dijous 24 de juliol de 2008
La vida m'empeny a pensar en els altres. No pels altres sinó per mi. Pensar en els altres per oblidar-me de mi. Eclipsar-me amb els altres. Abans tot el dia estava pendent de na Rata. Que mengés i que estigués neta. Que no patís per res. Ara ella no hi és i jo toco la guitarra per ella. Toco fatal i de veritat que ho intento. Però alguna cosa em diu que ella està millor sense mi i en el fons val més que no torni.
El Micah segueix sense parlar-me però sé per la seva mirada que no està emprenyat. Anit va venir a casa, després que jo li digués a la mama que potser deixaré el curs de guitarra (i ella ja m'havia escridassat i després ja s'havia calmat), i va seure amb mi al sofà a mirar "Molt de soroll per no res", que m'encanta. El Kenneth Branagh m'encanta. I s'ha triat el millor paper; el d'incrèdul vençut. El Micah s'anava estirant a poc a poc al sofà, que l'anava xuclant avall, i acabà abraçat a mi i adormit. Just es va perdre l'interrogatori i la resolució final. Però el vaig despertar per a que veiés el moviment de càmera final, que és impressionant.
La cançó de la pel·li sempre calmava na Rata. Ara ja no hi és. Quan estic a casa i no hi ha ningú només penso en què torni o en comprar-me'n una altra. I si me'n compro una altra?
El Micah segueix sense parlar-me però sé per la seva mirada que no està emprenyat. Anit va venir a casa, després que jo li digués a la mama que potser deixaré el curs de guitarra (i ella ja m'havia escridassat i després ja s'havia calmat), i va seure amb mi al sofà a mirar "Molt de soroll per no res", que m'encanta. El Kenneth Branagh m'encanta. I s'ha triat el millor paper; el d'incrèdul vençut. El Micah s'anava estirant a poc a poc al sofà, que l'anava xuclant avall, i acabà abraçat a mi i adormit. Just es va perdre l'interrogatori i la resolució final. Però el vaig despertar per a que veiés el moviment de càmera final, que és impressionant.
La cançó de la pel·li sempre calmava na Rata. Ara ja no hi és. Quan estic a casa i no hi ha ningú només penso en què torni o en comprar-me'n una altra. I si me'n compro una altra?
23.7.08
dimecres 23 de juliol de 2008
No sé si pensar serveix de res. Serveix reflexionar? Serveix sempre? Jo crec que hi ha traumes de la vida que només la vida pot esborrar. Recrear-me en la fugida de na Rata, on em porta? A plorar, a pensar en el per què de la seva fugida, a voler buscar-la. La gent em telefona per quedar i jo dic que no, que estic reflexionant sobre un problema i que he de trobar la solució.
Potser si deixo de reflexionar i deixo que la vida m'ompli com l'aigua a una esponja, potser al final m'adono que no hi havia per tant. La vida em demostrarà amb fets allò que les paraules, una darrere l'altre, no poden ordenar. La vida és pura literatura. La vida és pura connotació i ha de ser llegida. Posar-li nom i prentendre explicar-la és un insult. La vida és l'hermenèutica més fàcil de totes. La vida es manifesta i només cal deixar que ens porti. És més llesta que nosaltres, molt més. Molt més intel·ligent que el nostre conscient.
En Micah, per exemple, ara no parla. Va dir que estudiaria medecina i està pedent de l'accés i està insuportable. Però jo sé com està per com respira, per com somriu i per com m'acaricia el cap. Jo no li parlo perquè ja sé el que hi ha. Jo el llegeixo. Llegeixo els seus fets, els interpreto i faig els possibles per creure que el vaig coneixent. Si ell parlés més potser el coneixeria més o potser el coneixeria menys. I diu que no em parlarà fins que no deixi de buscar na Rata i fins que no li digui que estudiaré lingüística; no ho diu, no, sinó que ho va dir, i va callar. Que és cabut! Collons!
Potser si deixo de reflexionar i deixo que la vida m'ompli com l'aigua a una esponja, potser al final m'adono que no hi havia per tant. La vida em demostrarà amb fets allò que les paraules, una darrere l'altre, no poden ordenar. La vida és pura literatura. La vida és pura connotació i ha de ser llegida. Posar-li nom i prentendre explicar-la és un insult. La vida és l'hermenèutica més fàcil de totes. La vida es manifesta i només cal deixar que ens porti. És més llesta que nosaltres, molt més. Molt més intel·ligent que el nostre conscient.
En Micah, per exemple, ara no parla. Va dir que estudiaria medecina i està pedent de l'accés i està insuportable. Però jo sé com està per com respira, per com somriu i per com m'acaricia el cap. Jo no li parlo perquè ja sé el que hi ha. Jo el llegeixo. Llegeixo els seus fets, els interpreto i faig els possibles per creure que el vaig coneixent. Si ell parlés més potser el coneixeria més o potser el coneixeria menys. I diu que no em parlarà fins que no deixi de buscar na Rata i fins que no li digui que estudiaré lingüística; no ho diu, no, sinó que ho va dir, i va callar. Que és cabut! Collons!
9.7.08
dimecres 9 de juliol de 2008
El món hauria d'estar encatifat per a que les persones com jo poguéssim passejar-nos-hi sense ferir-nos.
Na Rata s'ha escapat. El Micah ha fet cartells per si algú l'ha vista. Si us plau, aquí al blog hi ha la foto, així que si algú la veu, si us plau, que em deixi un comentari.
Com que és una rata he pensat que no anirà a passejar als parcs sinó per llocs més profunds. M'he comprat una guitarra i m'he apuntat a un curs intensiu i aniré a tocar al metro. Curiosament a la mare li ha semblat bé i m'ha pagat la guitarra i m'ha pagat la matrícula del curs. Somnio que un dia, mentre estigui tocant, apareixerà na Rata i em farà un aplaudiment.
Segueixo pensant que haurien d'encatifar el món. A l'Ateneu Barcelonès (que un dia m'hi vaig colar) l'escala noble està encatifada. Quan puges no n'ets conscient, però quan baixes sentir la catifa sota els peus a cada esglaó és com caminar sobre els núvols.
Si na Rata no torna no sé què faré. La soledat se'm menja. El Micah ajuda però no és el mateix. Jo vull tenir na Rata al clatell. Jo no sé anar pel món sense na Rata. Perquè jo no sóc ningú. Quina entitat tinc jo sense na Rata? Si no hi ha na Rata per escoltar-me el pensament, aleshores per a què collons he de pensar? Si no hi ha na Rata per tenir-ne cura i donar-li de menjar, a què collons he vingut al món?
Na Rata s'ha escapat. El Micah ha fet cartells per si algú l'ha vista. Si us plau, aquí al blog hi ha la foto, així que si algú la veu, si us plau, que em deixi un comentari.
Com que és una rata he pensat que no anirà a passejar als parcs sinó per llocs més profunds. M'he comprat una guitarra i m'he apuntat a un curs intensiu i aniré a tocar al metro. Curiosament a la mare li ha semblat bé i m'ha pagat la guitarra i m'ha pagat la matrícula del curs. Somnio que un dia, mentre estigui tocant, apareixerà na Rata i em farà un aplaudiment.
Segueixo pensant que haurien d'encatifar el món. A l'Ateneu Barcelonès (que un dia m'hi vaig colar) l'escala noble està encatifada. Quan puges no n'ets conscient, però quan baixes sentir la catifa sota els peus a cada esglaó és com caminar sobre els núvols.
Si na Rata no torna no sé què faré. La soledat se'm menja. El Micah ajuda però no és el mateix. Jo vull tenir na Rata al clatell. Jo no sé anar pel món sense na Rata. Perquè jo no sóc ningú. Quina entitat tinc jo sense na Rata? Si no hi ha na Rata per escoltar-me el pensament, aleshores per a què collons he de pensar? Si no hi ha na Rata per tenir-ne cura i donar-li de menjar, a què collons he vingut al món?
6.6.08
divendres 6 de juny de 2008
Ja sé que en aquest blog no entra ni déu. I per això, si em surt de l'entrecuix, puc escriure tot el que em roti. Puc escriure, per exemple, que el món és una merda i que la humanitat està podrida. Puc escriure que la incomunicació és el millor dels temes que la literatura ha pretès mai acariciar. Puc escriure que només ens entenem quan no ens coneixem de res, però que quan hi aprofundim les relacions es tornen verdes i podrides.
El semàfor va ser víctima d'un atemptat. Jo crec que el propi alcalde va venir a arrencar-lo de la terra en mig de la nit de tant fins els collons que estava de clàxons i de denúncies dels veïns. Des que van treure el semàfor i els cotxes van marxar, ha baixat la clientela i l'ama del bar m'ha dit que no cal que torni. Na Rata, que ja s'havia acostumat a moure's per la cuina i menjar de sobres, està més ensopida que mai. Ja no pot prendre l'aire al cistell de la bici perquè plou gairebé cada dia. I jo tapo al cistell amb un plàstic però a na Rata li molesta molt el soroll de la pluja contra el plàstic i acabo ficant-me-la a la caputxa, com en ple hivern.
Això del bar ja té igual, el Micah ja feia fies que no venia per allò de la incomunicació. Voldria que fos responsabilitat meva tota aquesta merda de no entendre's, així estaria en les meves mans arreglar-ho. Preferiria ser culpable i poder fer alguna cosa. El problema és que la incomunicació només pot ser culpa d'alguna força pudenta que jo no puc controlar, perquè ni callant sóc capaç de no incomunicar-me. I en Micah, si està an algun lloc i pot llegir-me, que m'ajudi a no incomunicar-me perquè si no comencem a deixar d'incomunicar-nos, jo plego i em cago en els nostres projectes. Si no m'entenc amb ell, jo ja, em venc a la soledat i me'n vaig a aviure a un penyasegat.
14.5.08
dimecres 14 de maig de 2008
No he vist el Micah des de dijous passat i la cosa em neguiteja. Una vegada a la vida que trobo un no-tergiversat i el trec de la meva vida a puntades de peu. Però jo crec que un dia apareixerà quan menys m'ho esperi.
Na Rata s'ha fet l'ama de la cuina i sembla en Ratatouille però el pla pelat, quin riure. I tampoc no cuina. L'ama del bar diu que mentre no la vegi la clientela que no passa res, que pot passejar-s'hi. Que prefereix veure-la passejar que pensar que la tinc allà ofegant-se de calor dins la caputxa. Si a na Rata li encanta la caputxa! Però vaja, que la cuina també li agrada molt. Només cal vigilar que no rossegui res que li pugui fer mal ni res que hagi de rossegar després un client.
Al semàfor ha tornat el primer que va anar a l'ajuntament a fer vaga de fam. Ha tornat mort de gana i m'ha demanat un entrepà de blanc-i-negre, "de pressa, de pressa", deia, "que em moro de gana", deia, pobret. I ara el segon, que és un taxista, ha pres el relleu i ha marxat cap a l'ajuntament. Els han dit que els poden tapar el semàfor amb un full negre i posar-los un policia, però han dit que no negocien, que tenen una reivindicació molt clara i molt fàcil, que és fer arreglar el semàfor, i que els resulta humiliant que els intentin comprar amb mitges solucions barates. Estan indignats. Jo, com que no se n'enteren, els poso el cafè descafeinat, perquè els veig molt alterats.
I no tenen temps de preguntar-me el sexe, el gènere ni el nom.
Na Rata s'ha fet l'ama de la cuina i sembla en Ratatouille però el pla pelat, quin riure. I tampoc no cuina. L'ama del bar diu que mentre no la vegi la clientela que no passa res, que pot passejar-s'hi. Que prefereix veure-la passejar que pensar que la tinc allà ofegant-se de calor dins la caputxa. Si a na Rata li encanta la caputxa! Però vaja, que la cuina també li agrada molt. Només cal vigilar que no rossegui res que li pugui fer mal ni res que hagi de rossegar després un client.
Al semàfor ha tornat el primer que va anar a l'ajuntament a fer vaga de fam. Ha tornat mort de gana i m'ha demanat un entrepà de blanc-i-negre, "de pressa, de pressa", deia, "que em moro de gana", deia, pobret. I ara el segon, que és un taxista, ha pres el relleu i ha marxat cap a l'ajuntament. Els han dit que els poden tapar el semàfor amb un full negre i posar-los un policia, però han dit que no negocien, que tenen una reivindicació molt clara i molt fàcil, que és fer arreglar el semàfor, i que els resulta humiliant que els intentin comprar amb mitges solucions barates. Estan indignats. Jo, com que no se n'enteren, els poso el cafè descafeinat, perquè els veig molt alterats.
I no tenen temps de preguntar-me el sexe, el gènere ni el nom.
8.5.08
dijous 8 de maig de 2008
El Micah ha tornat avui. Eren les sis del matí i jo passava la fregona al bar. M'agrada perquè se'm mulla la part dels texans que arrossego i perquè a aquella hora el bar és buit i na Rata pot jugar a perseguir les cintes grogues de la fregona i arrufa el nas perquè fan pudor a lleixiu. Ell ha entrat a les sis en punt... ara ja no sé per què dic ell; sempre he pensat en ell com a ell.
Jo no tenia ganes de parlar, només tenia ganes de passar la fregona i anar a moldre el cafè. S'ha assegut sense parlar i no ha demanat res per prendre i jo tampoc no li he preguntat. Al cap d'una estona he ficat na Rata a la caputxa i ell ja ha començat a parlar. Ha dit que no era culpa de ningú. I que no erem asexuals. Parlava en primera persona del plural i he entès per què es diu Jo, com jo. Ha dit que no som un error sinó una evolució genètica. I jo ja tenia la cara vermella de ràbia. No suporto aquest tema! No en vull parlar!
Però ell no callava. Ha dit que estava estudiant medicina... i ja no li he deixat acabar. "¿Tu? ¿Medicina? ¿Amb aquesta cara de pringat? ¿Amb eixa pinta d'arrossegat?" I m'ha dit que sí, sense immutar-se, sense alterar-se. Ha dit: "Sí, medicina, i calla i escolta." I jo cada cop la cara més vermella. Ha dit que vol investigar i que algun dia farà una tesi sobre la nostra situació. I jo li he dit: "No em vinguis amb situacions ni amb polles en vinagre, jo sóc jo i no vull que m'estudiïn." I diu: "Si no t'estudia algú i comences a fer-te veure i a donar la cara, a veure com collons penses normalitzar-te." I jo li dic: "A la merda tu i la norma!"
Jo el que vull és que em deixin estar i passar la fregona. A na Rata i a mi no ens importa la norma. A cagar, la norma.
En Micah ha dit que ell (o ella, jo ja no sé res de res) havia de marxar. I jo li dit que ell sí que sembla un noi. I m'ha dit que això era per què ell ho havia decidit així, i que jo també podia triar. I jo li he dit que no tinc per què triar ser res de res. I m'ha dit que comenci a pensar en com dir-li a la gent com jo, en els pronoms i en els sufixes de gènere dels adjectius. Que si ell estudia medicina i jo lingüística, al final podrem normalitzar-nos.
La puta norma dels collons!
Jo no tenia ganes de parlar, només tenia ganes de passar la fregona i anar a moldre el cafè. S'ha assegut sense parlar i no ha demanat res per prendre i jo tampoc no li he preguntat. Al cap d'una estona he ficat na Rata a la caputxa i ell ja ha començat a parlar. Ha dit que no era culpa de ningú. I que no erem asexuals. Parlava en primera persona del plural i he entès per què es diu Jo, com jo. Ha dit que no som un error sinó una evolució genètica. I jo ja tenia la cara vermella de ràbia. No suporto aquest tema! No en vull parlar!
Però ell no callava. Ha dit que estava estudiant medicina... i ja no li he deixat acabar. "¿Tu? ¿Medicina? ¿Amb aquesta cara de pringat? ¿Amb eixa pinta d'arrossegat?" I m'ha dit que sí, sense immutar-se, sense alterar-se. Ha dit: "Sí, medicina, i calla i escolta." I jo cada cop la cara més vermella. Ha dit que vol investigar i que algun dia farà una tesi sobre la nostra situació. I jo li he dit: "No em vinguis amb situacions ni amb polles en vinagre, jo sóc jo i no vull que m'estudiïn." I diu: "Si no t'estudia algú i comences a fer-te veure i a donar la cara, a veure com collons penses normalitzar-te." I jo li dic: "A la merda tu i la norma!"
Jo el que vull és que em deixin estar i passar la fregona. A na Rata i a mi no ens importa la norma. A cagar, la norma.
En Micah ha dit que ell (o ella, jo ja no sé res de res) havia de marxar. I jo li dit que ell sí que sembla un noi. I m'ha dit que això era per què ell ho havia decidit així, i que jo també podia triar. I jo li he dit que no tinc per què triar ser res de res. I m'ha dit que comenci a pensar en com dir-li a la gent com jo, en els pronoms i en els sufixes de gènere dels adjectius. Que si ell estudia medicina i jo lingüística, al final podrem normalitzar-nos.
La puta norma dels collons!
5.5.08
dilluns 5 de maig de 2008 (2)
Em va semblar molt fort que el Micah es digués Micah perquè era clavat al Micah de la sèrie de "Heroes". No li vaig voler donar el meu telèfon perquè no tinc mòbil i a casa no vull rebre telefonades perquè no hi vull viure i aviat no hi viuré. I tampoc li vaig voler donar l'adreça per la mateixa raó. I li vaig dir a quin institut anava però li vaig dir que ja no hi tornaria. Ell va dir: "Ja et trobaré", i em va mirar així com els nois miren les noies a les pel·lis. I em va semblar que ell preferiria que jo fos una noia. O que potser li tenia igual que jo no ho fos, no ho sé.
M'ha trobat. Perquè va buscar "Jo" al google, que era l'únic que sabia de mi, i va trobar aquest bloc. I va llegir allò del semàfor i per la tele va saber el nom del carrer i total, que avui ha vingut a veure'm, a fer el cafè a la nostra barra.
No ha dit res. M'ha ensenyat el dit cicatritzat amb un somriure i jo li fe dit que si volia un cafè i ell només ha fet que sí amb el cap. I l'hi he posat i mentre hi abocava el sucre ha dit: "Què tal na Rata? Ja s'adapta a això del bar?" I jo li he dit que el que més li agrada és allò del cistell al matí, que va contra el vent amb els ulls així. I he tancat els ulls perquè ho entengués bé.
Aleshores ha fet el mateix somriure que el Micah de la sèrie dels "Heroes" quan es posa en pla vacil·ló, que està tan guapíssim. El que passa és que el de la tele és un nen, però és igual, el Micah de veritat fa la mateixa cara. I li ho he dit. I ha dit: "És clar, per això em diuen així." Aleshores resulta que això de Micah és un malnom, cago en tot, tant que em mola, el nom aquest. I li dic: "I com et dius, doncs, realment?" I diu: "Jo." I jo li responc: "Sí, tu." I repetix: "Jo." I jo: "No facis broma, coi. Prou pena tinc jo amb el nom, no te'n riguis." I ell: "Que t'ho juro, que em dic Jo, com tu."
I jo li he dic que vagi a la merda i que no torni més. I ha marxat sense pagar i ho he hagut de treure les propines que mai no em donen. Se la mereixia, la mossegada de l'altre dia.
Em pensava que havia trobat algú amb qui connectar una mica i és un imbècil més.
dilluns 5 de maig de 2008
Ja fa una setmana que treballo i no he trobat pis. Aquests quatre dies de festa s'ha treballat molt. Els cotxes del semàfor segueixen allà; en parlen a la tele i els vells del bar --cada cop que la premsa li pren testimoni a algun d'ells sobre el tema-- doncs queden allà per llegir el diari o per esperar que la seva cara faci aparició a la pantalla, que està sobre la màquina escura-butxaques. I si algú parla mentre el de la tele afirma allò de què "per fi heu vingut a filmar al nostre barri, n'estem molt orgullosos", tots a una fan: "txsssssssssssssst!!!"
Em sembla que el dia que s'arregli el semàfor aquests vells es moriran de pena. Així que jo --que havia pensa que na Rata podria anar a rossegar els cables del semàfor i així el substituirien per un guàrdia urbà que faria avançar els cotxes-- he decidit que, per ells, encara puc suportar els clàxons uns dies més.
Aquesta tarda els dels cotxes han fet una assemblea al bar. I era pitjor que sentir els clàxons. Demà, finalment, n'hi ha un que se'n va a allò de la vaga de fam. Ja veurem què passa. Els meus vells estan esgarrifats. La de la drogueria diu que ho hem d'impedir com sigui, que mai no havia venut tant com ara que som famosos. I la meva cap, l'ama del bar, li diu que estigui tranquil·la, que el morbo de la vaga de fam encara farà venir mes gent. I que l'ajuntament no deixarà que el toregin tan fàcilment.
Mentre el semàfor està vermell ningú no parla de mi. Només demanen cafès. A casa sí. A casa truquen els companys de classe que em deien friqui per a preguntar què em passa. Només pel morbo i el xafardeig. Jo prou feina tinc a no sortir a la tele.
Dijous la meva cap va descobrir na Rata i va fer un salt enrere i un critet fluixet que no va sortir de la cuina. Després es va adonar que no és que ella tingués rates a la cuina sinó que jo, volgudament, tenia una rata a la caputxa. Aleshores va anar obrint la boca a poc a poc a poc a poc i amb el dit assenyalava na Rata i després va abaixar el dit i la tancar la boca i va dir: "Ja parlarem." I no n'hem parlat.
Crec que està enmig d'una batalla entre la moral, la clientela i la higiene, d'una banda, i la tolerència, la curiositat i l'empatia, de l'altra.
Em sembla que el dia que s'arregli el semàfor aquests vells es moriran de pena. Així que jo --que havia pensa que na Rata podria anar a rossegar els cables del semàfor i així el substituirien per un guàrdia urbà que faria avançar els cotxes-- he decidit que, per ells, encara puc suportar els clàxons uns dies més.
Aquesta tarda els dels cotxes han fet una assemblea al bar. I era pitjor que sentir els clàxons. Demà, finalment, n'hi ha un que se'n va a allò de la vaga de fam. Ja veurem què passa. Els meus vells estan esgarrifats. La de la drogueria diu que ho hem d'impedir com sigui, que mai no havia venut tant com ara que som famosos. I la meva cap, l'ama del bar, li diu que estigui tranquil·la, que el morbo de la vaga de fam encara farà venir mes gent. I que l'ajuntament no deixarà que el toregin tan fàcilment.
Mentre el semàfor està vermell ningú no parla de mi. Només demanen cafès. A casa sí. A casa truquen els companys de classe que em deien friqui per a preguntar què em passa. Només pel morbo i el xafardeig. Jo prou feina tinc a no sortir a la tele.
Dijous la meva cap va descobrir na Rata i va fer un salt enrere i un critet fluixet que no va sortir de la cuina. Després es va adonar que no és que ella tingués rates a la cuina sinó que jo, volgudament, tenia una rata a la caputxa. Aleshores va anar obrint la boca a poc a poc a poc a poc i amb el dit assenyalava na Rata i després va abaixar el dit i la tancar la boca i va dir: "Ja parlarem." I no n'hem parlat.
Crec que està enmig d'una batalla entre la moral, la clientela i la higiene, d'una banda, i la tolerència, la curiositat i l'empatia, de l'altra.
28.4.08
dilluns 28 d'abril de 2008
Avui he començat la meva nova feina. Si no estudio no hi ha pasta i si no hi ha pasta no vull el sostre. Si cal treballar, estic millor on my own. Buscaré un pis on ningú pugui dir-me el que he de fer o el que no puc fer.
He trobat feina en un bar del centre, on els vells escupen a terra i na Rata passarà desapercebuda i ningú no es fixarà en mi. Amb la bicicleta hi he arribat en un moment; na Rata viatja a la cistella que porto davant del mànec, a la butxaca de la motxilla. Hi treu el cap, s'encara al vent de la platja i tanca els ulls. I jo gairebé em salto un semàfor amb l'espectacle i per poc no xoco amb l'autobús de línia, que m'ha embotzinat les orelles i ha ensordit la pobra Rata, que ha tornat motxilla endins i no ha tret el cap fins que jo ja lligava la bicicleta a un semàfor espatllat que sempre està vermell. Aquell carrer on des d'avui treballo està ple de cotxes que toquen el clàxon i de conductors que treuen la mà per la finestra. Diuen els vells de la barra que fa dies que són allà i que no poden ni arribar a dormir a casa. I que han triat un delegat que anirà a fer vaga de fam a la porta de l'ajuntament fins que arreglin el semàfor.
Na Rata, quan m'he penjat la motxilla a l'esquena, ha saltat a la meva caputxa. I devia saber que avui ens guanyàvem el pa perquè no ha tret el cap en tot el dia ni ha mogut un pèl. A casa m'han preguntat on he estat, que han trucat de l'institut a dir que fa quatre dies que no aparec. I he cantat. N'han fet un drama i han plorat i han dit que per què sóc així. I jo que "així com?". I bla bla bla. Tan de rotllo amb no tergiversar-me amb no tergiversar-me i ara què.
He servit disset cigalons, tres vermuts, set copes de conyac i un culet més, tres entrepans variats i deu menús. I un parell de birres. He mirat la tele però només fa un loto noséquè i demà portaré un llibre. He ficat tres tacs de formatge que han sobrat d'un vermut dins la caputxa i na Rata ni s'ha mogut. Però després ja no hi eren.
Na Rata ha tornat més cara al vent que al matí, fent profundes inspiracions i només li faltava dir "aix" de tant en tant. Li he dit que "ves acomiadant-te de la brisa marinera que aviat viurem al centre". I quan he obert la maleta per començar a guardar coses que encara no tinc on portar-les, na Rata s'hi ha ficat i ha costat molt treure-la d'allà.
He trobat feina en un bar del centre, on els vells escupen a terra i na Rata passarà desapercebuda i ningú no es fixarà en mi. Amb la bicicleta hi he arribat en un moment; na Rata viatja a la cistella que porto davant del mànec, a la butxaca de la motxilla. Hi treu el cap, s'encara al vent de la platja i tanca els ulls. I jo gairebé em salto un semàfor amb l'espectacle i per poc no xoco amb l'autobús de línia, que m'ha embotzinat les orelles i ha ensordit la pobra Rata, que ha tornat motxilla endins i no ha tret el cap fins que jo ja lligava la bicicleta a un semàfor espatllat que sempre està vermell. Aquell carrer on des d'avui treballo està ple de cotxes que toquen el clàxon i de conductors que treuen la mà per la finestra. Diuen els vells de la barra que fa dies que són allà i que no poden ni arribar a dormir a casa. I que han triat un delegat que anirà a fer vaga de fam a la porta de l'ajuntament fins que arreglin el semàfor.
Na Rata, quan m'he penjat la motxilla a l'esquena, ha saltat a la meva caputxa. I devia saber que avui ens guanyàvem el pa perquè no ha tret el cap en tot el dia ni ha mogut un pèl. A casa m'han preguntat on he estat, que han trucat de l'institut a dir que fa quatre dies que no aparec. I he cantat. N'han fet un drama i han plorat i han dit que per què sóc així. I jo que "així com?". I bla bla bla. Tan de rotllo amb no tergiversar-me amb no tergiversar-me i ara què.
He servit disset cigalons, tres vermuts, set copes de conyac i un culet més, tres entrepans variats i deu menús. I un parell de birres. He mirat la tele però només fa un loto noséquè i demà portaré un llibre. He ficat tres tacs de formatge que han sobrat d'un vermut dins la caputxa i na Rata ni s'ha mogut. Però després ja no hi eren.
Na Rata ha tornat més cara al vent que al matí, fent profundes inspiracions i només li faltava dir "aix" de tant en tant. Li he dit que "ves acomiadant-te de la brisa marinera que aviat viurem al centre". I quan he obert la maleta per començar a guardar coses que encara no tinc on portar-les, na Rata s'hi ha ficat i ha costat molt treure-la d'allà.
27.4.08
diumenge 27 d'abril de 2008
Em dic Jo. No sabien si dir-me Joan o Joana per a no tergiversar-me. No he llegit Orlando i no he vist la pel·li de la Lucía Puenzo. La gent em parla de tu i només alguns eviten les paraules compromeses i em diuen frases com ara: "No siguis així, no et preocupis tant" en lloc de "No siguis tonta, et vaig massa preocupada", o l'equivalent en masculí.
Prefereixo espantar la gent que no em coneix i a això m'ajuda na Rata. La gent la veu i s'aparta i això m'és favorable. I jo l'acaricio perquè sàpiga que sóc jo que els fastigueja i no ella en si. No sé si és mascle o femella, però és més rata que ratolí i he decidit dir-li així. No té pel, o almenys no gaire. No és que estigui pelada, és que és així i les arrugues se li marquen precioses. Mou el morro molt ràpid i viu a la meva caputxa però sempre està a fora, al meu clatell, i amb la cua em pessigolleja un lòbul. La gent sent el moviment i de cop la veu i de cop algú xiscla i algú altre dissimula el fàstic que li faig.
Quan el tramvia va ple i anem tots enculant-nos per no besar-nos els morros, na Rata està encantada amb l'espectacle i la gent pensa que ho té molt fàcil per anar d'espatlla en espatlla i no saben com fer per allunyar-se'n. És ben divertit.
De vegades algú vol ser enrotllat i vol tocar-la, com per dir-me que ell no és com els altres i que jo li agrado així com sóc, amb una rata al clatell i una cua d'un pam que em remunta una orella.
Així vaig conèixer el Micah. Na rata li va mossegar el dit índex i li va fer una mica de sang. Abans que jo tragués els papers que certifiquen que na Rata no té res contagiós, vaig veure que ell es posava el dit a la boca i es xuclava la sang que hi sortia i que amb ell no caldria. Després es va treure el dit de la boca i me'n va mostrar la ferida. I jo li vaig agafar la mà i em vaig acostar el seu dit a la boda i me'l vaig ficar dins i el vaig xuclar com un xumet. I ell em va dir "em dic Micah" mirant-me als ulls i va preguntar "i tu?" Jo em vaig treure el seu dit de la boca li vaig tornar la mà i li vaig dir "jo Jo" i ell em va dir "ets un noi o una noia?" I jo li vaig dir que no ho sé i que m'és igual. I ell va dir que això devia comportar un problema de llenguatge per adreçar-se a mi i jo vaig encongir les espatlles i li vaig dir que "fes com et roti, a mi tant m'és".
Prefereixo espantar la gent que no em coneix i a això m'ajuda na Rata. La gent la veu i s'aparta i això m'és favorable. I jo l'acaricio perquè sàpiga que sóc jo que els fastigueja i no ella en si. No sé si és mascle o femella, però és més rata que ratolí i he decidit dir-li així. No té pel, o almenys no gaire. No és que estigui pelada, és que és així i les arrugues se li marquen precioses. Mou el morro molt ràpid i viu a la meva caputxa però sempre està a fora, al meu clatell, i amb la cua em pessigolleja un lòbul. La gent sent el moviment i de cop la veu i de cop algú xiscla i algú altre dissimula el fàstic que li faig.
Quan el tramvia va ple i anem tots enculant-nos per no besar-nos els morros, na Rata està encantada amb l'espectacle i la gent pensa que ho té molt fàcil per anar d'espatlla en espatlla i no saben com fer per allunyar-se'n. És ben divertit.
De vegades algú vol ser enrotllat i vol tocar-la, com per dir-me que ell no és com els altres i que jo li agrado així com sóc, amb una rata al clatell i una cua d'un pam que em remunta una orella.
Així vaig conèixer el Micah. Na rata li va mossegar el dit índex i li va fer una mica de sang. Abans que jo tragués els papers que certifiquen que na Rata no té res contagiós, vaig veure que ell es posava el dit a la boca i es xuclava la sang que hi sortia i que amb ell no caldria. Després es va treure el dit de la boca i me'n va mostrar la ferida. I jo li vaig agafar la mà i em vaig acostar el seu dit a la boda i me'l vaig ficar dins i el vaig xuclar com un xumet. I ell em va dir "em dic Micah" mirant-me als ulls i va preguntar "i tu?" Jo em vaig treure el seu dit de la boca li vaig tornar la mà i li vaig dir "jo Jo" i ell em va dir "ets un noi o una noia?" I jo li vaig dir que no ho sé i que m'és igual. I ell va dir que això devia comportar un problema de llenguatge per adreçar-se a mi i jo vaig encongir les espatlles i li vaig dir que "fes com et roti, a mi tant m'és".
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
