Ja fa una setmana que treballo i no he trobat pis. Aquests quatre dies de festa s'ha treballat molt. Els cotxes del semàfor segueixen allà; en parlen a la tele i els vells del bar --cada cop que la premsa li pren testimoni a algun d'ells sobre el tema-- doncs queden allà per llegir el diari o per esperar que la seva cara faci aparició a la pantalla, que està sobre la màquina escura-butxaques. I si algú parla mentre el de la tele afirma allò de què "per fi heu vingut a filmar al nostre barri, n'estem molt orgullosos", tots a una fan: "txsssssssssssssst!!!"
Em sembla que el dia que s'arregli el semàfor aquests vells es moriran de pena. Així que jo --que havia pensa que na Rata podria anar a rossegar els cables del semàfor i així el substituirien per un guàrdia urbà que faria avançar els cotxes-- he decidit que, per ells, encara puc suportar els clàxons uns dies més.
Aquesta tarda els dels cotxes han fet una assemblea al bar. I era pitjor que sentir els clàxons. Demà, finalment, n'hi ha un que se'n va a allò de la vaga de fam. Ja veurem què passa. Els meus vells estan esgarrifats. La de la drogueria diu que ho hem d'impedir com sigui, que mai no havia venut tant com ara que som famosos. I la meva cap, l'ama del bar, li diu que estigui tranquil·la, que el morbo de la vaga de fam encara farà venir mes gent. I que l'ajuntament no deixarà que el toregin tan fàcilment.
Mentre el semàfor està vermell ningú no parla de mi. Només demanen cafès. A casa sí. A casa truquen els companys de classe que em deien friqui per a preguntar què em passa. Només pel morbo i el xafardeig. Jo prou feina tinc a no sortir a la tele.
Dijous la meva cap va descobrir na Rata i va fer un salt enrere i un critet fluixet que no va sortir de la cuina. Després es va adonar que no és que ella tingués rates a la cuina sinó que jo, volgudament, tenia una rata a la caputxa. Aleshores va anar obrint la boca a poc a poc a poc a poc i amb el dit assenyalava na Rata i després va abaixar el dit i la tancar la boca i va dir: "Ja parlarem." I no n'hem parlat.
Crec que està enmig d'una batalla entre la moral, la clientela i la higiene, d'una banda, i la tolerència, la curiositat i l'empatia, de l'altra.
Em sembla que el dia que s'arregli el semàfor aquests vells es moriran de pena. Així que jo --que havia pensa que na Rata podria anar a rossegar els cables del semàfor i així el substituirien per un guàrdia urbà que faria avançar els cotxes-- he decidit que, per ells, encara puc suportar els clàxons uns dies més.
Aquesta tarda els dels cotxes han fet una assemblea al bar. I era pitjor que sentir els clàxons. Demà, finalment, n'hi ha un que se'n va a allò de la vaga de fam. Ja veurem què passa. Els meus vells estan esgarrifats. La de la drogueria diu que ho hem d'impedir com sigui, que mai no havia venut tant com ara que som famosos. I la meva cap, l'ama del bar, li diu que estigui tranquil·la, que el morbo de la vaga de fam encara farà venir mes gent. I que l'ajuntament no deixarà que el toregin tan fàcilment.
Mentre el semàfor està vermell ningú no parla de mi. Només demanen cafès. A casa sí. A casa truquen els companys de classe que em deien friqui per a preguntar què em passa. Només pel morbo i el xafardeig. Jo prou feina tinc a no sortir a la tele.
Dijous la meva cap va descobrir na Rata i va fer un salt enrere i un critet fluixet que no va sortir de la cuina. Després es va adonar que no és que ella tingués rates a la cuina sinó que jo, volgudament, tenia una rata a la caputxa. Aleshores va anar obrint la boca a poc a poc a poc a poc i amb el dit assenyalava na Rata i després va abaixar el dit i la tancar la boca i va dir: "Ja parlarem." I no n'hem parlat.
Crec que està enmig d'una batalla entre la moral, la clientela i la higiene, d'una banda, i la tolerència, la curiositat i l'empatia, de l'altra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada