Ja sé que en aquest blog no entra ni déu. I per això, si em surt de l'entrecuix, puc escriure tot el que em roti. Puc escriure, per exemple, que el món és una merda i que la humanitat està podrida. Puc escriure que la incomunicació és el millor dels temes que la literatura ha pretès mai acariciar. Puc escriure que només ens entenem quan no ens coneixem de res, però que quan hi aprofundim les relacions es tornen verdes i podrides.
El semàfor va ser víctima d'un atemptat. Jo crec que el propi alcalde va venir a arrencar-lo de la terra en mig de la nit de tant fins els collons que estava de clàxons i de denúncies dels veïns. Des que van treure el semàfor i els cotxes van marxar, ha baixat la clientela i l'ama del bar m'ha dit que no cal que torni. Na Rata, que ja s'havia acostumat a moure's per la cuina i menjar de sobres, està més ensopida que mai. Ja no pot prendre l'aire al cistell de la bici perquè plou gairebé cada dia. I jo tapo al cistell amb un plàstic però a na Rata li molesta molt el soroll de la pluja contra el plàstic i acabo ficant-me-la a la caputxa, com en ple hivern.
Això del bar ja té igual, el Micah ja feia fies que no venia per allò de la incomunicació. Voldria que fos responsabilitat meva tota aquesta merda de no entendre's, així estaria en les meves mans arreglar-ho. Preferiria ser culpable i poder fer alguna cosa. El problema és que la incomunicació només pot ser culpa d'alguna força pudenta que jo no puc controlar, perquè ni callant sóc capaç de no incomunicar-me. I en Micah, si està an algun lloc i pot llegir-me, que m'ajudi a no incomunicar-me perquè si no comencem a deixar d'incomunicar-nos, jo plego i em cago en els nostres projectes. Si no m'entenc amb ell, jo ja, em venc a la soledat i me'n vaig a aviure a un penyasegat.
