dijous 24 de juliol de 2008

La vida m'empeny a pensar en els altres. No pels altres sinó per mi. Pensar en els altres per oblidar-me de mi. Eclipsar-me amb els altres. Abans tot el dia estava pendent de na Rata. Que mengés i que estigués neta. Que no patís per res. Ara ella no hi és i jo toco la guitarra per ella. Toco fatal i de veritat que ho intento. Però alguna cosa em diu que ella està millor sense mi i en el fons val més que no torni.

El Micah segueix sense parlar-me però sé per la seva mirada que no està emprenyat. Anit va venir a casa, després que jo li digués a la mama que potser deixaré el curs de guitarra (i ella ja m'havia escridassat i després ja s'havia calmat), i va seure amb mi al sofà a mirar "Molt de soroll per no res", que m'encanta. El Kenneth Branagh m'encanta. I s'ha triat el millor paper; el d'incrèdul vençut. El Micah s'anava estirant a poc a poc al sofà, que l'anava xuclant avall, i acabà abraçat a mi i adormit. Just es va perdre l'interrogatori i la resolució final. Però el vaig despertar per a que veiés el moviment de càmera final, que és impressionant.

La cançó de la pel·li sempre calmava na Rata. Ara ja no hi és. Quan estic a casa i no hi ha ningú només penso en què torni o en comprar-me'n una altra. I si me'n compro una altra?

dimecres 23 de juliol de 2008

No sé si pensar serveix de res. Serveix reflexionar? Serveix sempre? Jo crec que hi ha traumes de la vida que només la vida pot esborrar. Recrear-me en la fugida de na Rata, on em porta? A plorar, a pensar en el per què de la seva fugida, a voler buscar-la. La gent em telefona per quedar i jo dic que no, que estic reflexionant sobre un problema i que he de trobar la solució.

Potser si deixo de reflexionar i deixo que la vida m'ompli com l'aigua a una esponja, potser al final m'adono que no hi havia per tant. La vida em demostrarà amb fets allò que les paraules, una darrere l'altre, no poden ordenar. La vida és pura literatura. La vida és pura connotació i ha de ser llegida. Posar-li nom i prentendre explicar-la és un insult. La vida és l'hermenèutica més fàcil de totes. La vida es manifesta i només cal deixar que ens porti. És més llesta que nosaltres, molt més. Molt més intel·ligent que el nostre conscient.

En Micah, per exemple, ara no parla. Va dir que estudiaria medecina i està pedent de l'accés i està insuportable. Però jo sé com està per com respira, per com somriu i per com m'acaricia el cap. Jo no li parlo perquè ja sé el que hi ha. Jo el llegeixo. Llegeixo els seus fets, els interpreto i faig els possibles per creure que el vaig coneixent. Si ell parlés més potser el coneixeria més o potser el coneixeria menys. I diu que no em parlarà fins que no deixi de buscar na Rata i fins que no li digui que estudiaré lingüística; no ho diu, no, sinó que ho va dir, i va callar. Que és cabut! Collons!

dimecres 9 de juliol de 2008

El món hauria d'estar encatifat per a que les persones com jo poguéssim passejar-nos-hi sense ferir-nos.

Na Rata s'ha escapat. El Micah ha fet cartells per si algú l'ha vista. Si us plau, aquí al blog hi ha la foto, així que si algú la veu, si us plau, que em deixi un comentari.

Com que és una rata he pensat que no anirà a passejar als parcs sinó per llocs més profunds. M'he comprat una guitarra i m'he apuntat a un curs intensiu i aniré a tocar al metro. Curiosament a la mare li ha semblat bé i m'ha pagat la guitarra i m'ha pagat la matrícula del curs. Somnio que un dia, mentre estigui tocant, apareixerà na Rata i em farà un aplaudiment.

Segueixo pensant que haurien d'encatifar el món. A l'Ateneu Barcelonès (que un dia m'hi vaig colar) l'escala noble està encatifada. Quan puges no n'ets conscient, però quan baixes sentir la catifa sota els peus a cada esglaó és com caminar sobre els núvols.

Si na Rata no torna no sé què faré. La soledat se'm menja. El Micah ajuda però no és el mateix. Jo vull tenir na Rata al clatell. Jo no sé anar pel món sense na Rata. Perquè jo no sóc ningú. Quina entitat tinc jo sense na Rata? Si no hi ha na Rata per escoltar-me el pensament, aleshores per a què collons he de pensar? Si no hi ha na Rata per tenir-ne cura i donar-li de menjar, a què collons he vingut al món?