24.7.08

dijous 24 de juliol de 2008

La vida m'empeny a pensar en els altres. No pels altres sinó per mi. Pensar en els altres per oblidar-me de mi. Eclipsar-me amb els altres. Abans tot el dia estava pendent de na Rata. Que mengés i que estigués neta. Que no patís per res. Ara ella no hi és i jo toco la guitarra per ella. Toco fatal i de veritat que ho intento. Però alguna cosa em diu que ella està millor sense mi i en el fons val més que no torni.

El Micah segueix sense parlar-me però sé per la seva mirada que no està emprenyat. Anit va venir a casa, després que jo li digués a la mama que potser deixaré el curs de guitarra (i ella ja m'havia escridassat i després ja s'havia calmat), i va seure amb mi al sofà a mirar "Molt de soroll per no res", que m'encanta. El Kenneth Branagh m'encanta. I s'ha triat el millor paper; el d'incrèdul vençut. El Micah s'anava estirant a poc a poc al sofà, que l'anava xuclant avall, i acabà abraçat a mi i adormit. Just es va perdre l'interrogatori i la resolució final. Però el vaig despertar per a que veiés el moviment de càmera final, que és impressionant.

La cançó de la pel·li sempre calmava na Rata. Ara ja no hi és. Quan estic a casa i no hi ha ningú només penso en què torni o en comprar-me'n una altra. I si me'n compro una altra?