dimecres 14 de maig de 2008

No he vist el Micah des de dijous passat i la cosa em neguiteja. Una vegada a la vida que trobo un no-tergiversat i el trec de la meva vida a puntades de peu. Però jo crec que un dia apareixerà quan menys m'ho esperi.

Na Rata s'ha fet l'ama de la cuina i sembla en Ratatouille però el pla pelat, quin riure. I tampoc no cuina. L'ama del bar diu que mentre no la vegi la clientela que no passa res, que pot passejar-s'hi. Que prefereix veure-la passejar que pensar que la tinc allà ofegant-se de calor dins la caputxa. Si a na Rata li encanta la caputxa! Però vaja, que la cuina també li agrada molt. Només cal vigilar que no rossegui res que li pugui fer mal ni res que hagi de rossegar després un client.

Al semàfor ha tornat el primer que va anar a l'ajuntament a fer vaga de fam. Ha tornat mort de gana i m'ha demanat un entrepà de blanc-i-negre, "de pressa, de pressa", deia, "que em moro de gana", deia, pobret. I ara el segon, que és un taxista, ha pres el relleu i ha marxat cap a l'ajuntament. Els han dit que els poden tapar el semàfor amb un full negre i posar-los un policia, però han dit que no negocien, que tenen una reivindicació molt clara i molt fàcil, que és fer arreglar el semàfor, i que els resulta humiliant que els intentin comprar amb mitges solucions barates. Estan indignats. Jo, com que no se n'enteren, els poso el cafè descafeinat, perquè els veig molt alterats.

I no tenen temps de preguntar-me el sexe, el gènere ni el nom.

dijous 8 de maig de 2008

El Micah ha tornat avui. Eren les sis del matí i jo passava la fregona al bar. M'agrada perquè se'm mulla la part dels texans que arrossego i perquè a aquella hora el bar és buit i na Rata pot jugar a perseguir les cintes grogues de la fregona i arrufa el nas perquè fan pudor a lleixiu. Ell ha entrat a les sis en punt... ara ja no sé per què dic ell; sempre he pensat en ell com a ell.

Jo no tenia ganes de parlar, només tenia ganes de passar la fregona i anar a moldre el cafè. S'ha assegut sense parlar i no ha demanat res per prendre i jo tampoc no li he preguntat. Al cap d'una estona he ficat na Rata a la caputxa i ell ja ha començat a parlar. Ha dit que no era culpa de ningú. I que no erem asexuals. Parlava en primera persona del plural i he entès per què es diu Jo, com jo. Ha dit que no som un error sinó una evolució genètica. I jo ja tenia la cara vermella de ràbia. No suporto aquest tema! No en vull parlar!

Però ell no callava. Ha dit que estava estudiant medicina... i ja no li he deixat acabar. "¿Tu? ¿Medicina? ¿Amb aquesta cara de pringat? ¿Amb eixa pinta d'arrossegat?" I m'ha dit que sí, sense immutar-se, sense alterar-se. Ha dit: "Sí, medicina, i calla i escolta." I jo cada cop la cara més vermella. Ha dit que vol investigar i que algun dia farà una tesi sobre la nostra situació. I jo li he dit: "No em vinguis amb situacions ni amb polles en vinagre, jo sóc jo i no vull que m'estudiïn." I diu: "Si no t'estudia algú i comences a fer-te veure i a donar la cara, a veure com collons penses normalitzar-te." I jo li dic: "A la merda tu i la norma!"

Jo el que vull és que em deixin estar i passar la fregona. A na Rata i a mi no ens importa la norma. A cagar, la norma.

En Micah ha dit que ell (o ella, jo ja no sé res de res) havia de marxar. I jo li dit que ell sí que sembla un noi. I m'ha dit que això era per què ell ho havia decidit així, i que jo també podia triar. I jo li he dit que no tinc per què triar ser res de res. I m'ha dit que comenci a pensar en com dir-li a la gent com jo, en els pronoms i en els sufixes de gènere dels adjectius. Que si ell estudia medicina i jo lingüística, al final podrem normalitzar-nos.

La puta norma dels collons!

dilluns 5 de maig de 2008 (2)

Em va semblar molt fort que el Micah es digués Micah perquè era clavat al Micah de la sèrie de "Heroes". No li vaig voler donar el meu telèfon perquè no tinc mòbil i a casa no vull rebre telefonades perquè no hi vull viure i aviat no hi viuré. I tampoc li vaig voler donar l'adreça per la mateixa raó. I li vaig dir a quin institut anava però li vaig dir que ja no hi tornaria. Ell va dir: "Ja et trobaré", i em va mirar així com els nois miren les noies a les pel·lis. I em va semblar que ell preferiria que jo fos una noia. O que potser li tenia igual que jo no ho fos, no ho sé.

M'ha trobat. Perquè va buscar "Jo" al google, que era l'únic que sabia de mi, i va trobar aquest bloc. I va llegir allò del semàfor i per la tele va saber el nom del carrer i total, que avui ha vingut a veure'm, a fer el cafè a la nostra barra.

No ha dit res. M'ha ensenyat el dit cicatritzat amb un somriure i jo li fe dit que si volia un cafè i ell només ha fet que sí amb el cap. I l'hi he posat i mentre hi abocava el sucre ha dit: "Què tal na Rata? Ja s'adapta a això del bar?" I jo li he dit que el que més li agrada és allò del cistell al matí, que va contra el vent amb els ulls així. I he tancat els ulls perquè ho entengués bé.

Aleshores ha fet el mateix somriure que el Micah de la sèrie dels "Heroes" quan es posa en pla vacil·ló, que està tan guapíssim. El que passa és que el de la tele és un nen, però és igual, el Micah de veritat fa la mateixa cara. I li ho he dit. I ha dit: "És clar, per això em diuen així." Aleshores resulta que això de Micah és un malnom, cago en tot, tant que em mola, el nom aquest. I li dic: "I com et dius, doncs, realment?" I diu: "Jo." I jo li responc: "Sí, tu." I repetix: "Jo." I jo: "No facis broma, coi. Prou pena tinc jo amb el nom, no te'n riguis." I ell: "Que t'ho juro, que em dic Jo, com tu."

I jo li he dic que vagi a la merda i que no torni més. I ha marxat sense pagar i ho he hagut de treure les propines que mai no em donen. Se la mereixia, la mossegada de l'altre dia.

Em pensava que havia trobat algú amb qui connectar una mica i és un imbècil més.

dilluns 5 de maig de 2008

Ja fa una setmana que treballo i no he trobat pis. Aquests quatre dies de festa s'ha treballat molt. Els cotxes del semàfor segueixen allà; en parlen a la tele i els vells del bar --cada cop que la premsa li pren testimoni a algun d'ells sobre el tema-- doncs queden allà per llegir el diari o per esperar que la seva cara faci aparició a la pantalla, que està sobre la màquina escura-butxaques. I si algú parla mentre el de la tele afirma allò de què "per fi heu vingut a filmar al nostre barri, n'estem molt orgullosos", tots a una fan: "txsssssssssssssst!!!"

Em sembla que el dia que s'arregli el semàfor aquests vells es moriran de pena. Així que jo --que havia pensa que na Rata podria anar a rossegar els cables del semàfor i així el substituirien per un guàrdia urbà que faria avançar els cotxes-- he decidit que, per ells, encara puc suportar els clàxons uns dies més.

Aquesta tarda els dels cotxes han fet una assemblea al bar. I era pitjor que sentir els clàxons. Demà, finalment, n'hi ha un que se'n va a allò de la vaga de fam. Ja veurem què passa. Els meus vells estan esgarrifats. La de la drogueria diu que ho hem d'impedir com sigui, que mai no havia venut tant com ara que som famosos. I la meva cap, l'ama del bar, li diu que estigui tranquil·la, que el morbo de la vaga de fam encara farà venir mes gent. I que l'ajuntament no deixarà que el toregin tan fàcilment.

Mentre el semàfor està vermell ningú no parla de mi. Només demanen cafès. A casa sí. A casa truquen els companys de classe que em deien friqui per a preguntar què em passa. Només pel morbo i el xafardeig. Jo prou feina tinc a no sortir a la tele.

Dijous la meva cap va descobrir na Rata i va fer un salt enrere i un critet fluixet que no va sortir de la cuina. Després es va adonar que no és que ella tingués rates a la cuina sinó que jo, volgudament, tenia una rata a la caputxa. Aleshores va anar obrint la boca a poc a poc a poc a poc i amb el dit assenyalava na Rata i després va abaixar el dit i la tancar la boca i va dir: "Ja parlarem." I no n'hem parlat.

Crec que està enmig d'una batalla entre la moral, la clientela i la higiene, d'una banda, i la tolerència, la curiositat i l'empatia, de l'altra.